VISITA A CALS CIENTÍFICS I

Per fi va arribar el dia de deixar enrere les xerrameques i passar a l'acció. Ens vam trobar a l'estació de Castelldefels i ens vam dirigir en cotxe cap a la Fundació Miquel Agustí (FMA).

Foto upc.edu

Tot i ser un dia de sol tranquil i calmat, nosaltres cada vegada ens posavem més nerviosos. A mesura que s'acostava el moment, ens anàvem fent petits i cada cop sortien més dubtes i pors. Les mirades de cua d'ull i els somriures de sota nas pretenien treure tensió al moment i segurament hagués estat així si no fos que a més, ens vam perdre i vam donar unes quantes voltes de més...però tranquil·litat, finalment vam arribar bé i raonablement alhora acordada a l'ESAB, seu de la FMA.

Era el vint-i-dos de maig de 2012 i  l'atzar va fer coincidir la nostra visita amb la convocatòria d'una vaga general de l'ensenyament públic i clar, el Campus estava desert. Quan vam arribar davant de la porta de l'edifici, ens vam quedar plantats davant d'un vidre, esperant que una recepcionista ens obrís, fins que ens vam adonar que  allò no era una porta!!! Era una paret de vidre i s'entrava pel lateral. Un punt més que dinamitava la nostra confiança i ens reafirmava que érem dos passarells il·luminats jugant a descobrir el món. Però ja no hi havia volta enrere. Pas ferm i cap a la porta lateral com si res....

Deixàvem enrrere un "poema visual agricultònic" d'exterior format per uns quants ceps de vinya penjats del sostre i pintats de colors vius i llampans. Una escultura que no ens va deixar indiferents!

Tot caminant per aquell edifici buit, les nostres passes ressonaven en aquells llargs, amples i solitaris passadissos plens de vitrines antigues i pots de vidre plens de llavors,  terra i cossos indeterminats ofegats amb líquids de diverses tonalitats. 

El nostre objectiu era arribar al despatx d'en Joan Simó, la persona que dins de la FMA s'encarrega de la recuperació de la ceba de Nargó. Tornàvem a estar immersos de nou a la recerca de l'agulla en aquell paller de sales i despatxos numerats de forma desconeguda.

Després de quedar-nos de nou, parats davant del que semblava el seu despatx, vam mirar-nos, respirar fons i vam picar tímidament la porta. Del fons del despatx es va aixecar en Joan, i ens va venir a rebre amb una rialla que ens va ajudar moltíssim a descomprimir.... Un cop ens havia donat la benvinguda, tots tres vam anar cap a una sala de vidre intercanviant les frases de cortesia pròpies d'una rebuda. La sala en qüestió no tenia cap decoració, era tota de vidre i amb terra ceràmica lluent i en definitiva, gens acollidora.

Vam seure al voltant de la taula i en Joan ens va anunciar que els "altres" estaven baixant. Això ens va inquietar una mica, ja que no sabiem ben bé a qui es referia i a quanta gent hauria convocat. Al cap d'uns instants, va entrar en Francesc Casañas, el director científic de la Fundació i més tard va arribar en Joan Casals, un investigador en millora genètica....i ja hi érem tots!!!

Tot plegat va començar de mans d'en Joan amb un reptador: -Bé, vosaltres direu!?

Fent gala explícita de la nostra inexperiència en el mundillo i jugant a camp contrari, ens vam mirar, vam sortejar-nos la resposta amb un joc de mirades i tot plegat va arrencar com si res. Val a dir que la predisposició de tots plegats va generar un "bonrrollisme" que va convertir aquella habitació freda i hostil en un espai proper i càlid on es van barrejar interessos, expectatives i somnis entorn l'agricultura, la meteorologia, el comerç, la sostenibilitat i la cuina.

La FMA es defineixen, simplificant i de forma col·loquial com a “milloradors de productes” per a que la gent es pugui guanyar la vida amb treballant la seva terra i els seus productes. Es centren en aquells que les grans empreses no han apostat per eventual baix rendiment econòmic.

Per tal de generar aquesta millora, han de tenir en compte múltiples variables de la gent del territori i del producte en qüestió que en condicionen l’evolució genètica. 

Una de les coses més difícils és definir és la frontera entre espècies i famílies. En la majoria de casos, la línia divisòria l’ha de posar la gent (productors i consumidors). 

En general, resumint i simplificant...aquesta és la seva feina!

Però bé, comencem a explicar-vos què va sortir de la trobada en relació a la Ceba de Nargó: 

Per començar van rebre l'encàrrec de fer aquest estudi arran d'una subvenció  que l'Ajuntament va poder destinar-la al projecte amb la intenció de crear la "DO Ceba de Nargó" o com a mínim, tenir un estudi que n'avalués la idoneïtat.

En primer lloc, van visitar l'ndret i al veure les cebes de la zona, es van donar compte que dins d’un mateix camp s’hi trobaven cebes de diferents tipus, formes, colors. Resulta que la ceba és una planta al·lògama... Aquí ens vam haver de parar un moment perquè ens expliquessin què volia dir això! Resulta que les plantes al·lògames són aquelles que es poden creuar amb altres per reproduir-se i d’aquesta manera crear-ne de genèticament diferents. Per tant si en un hort hi posem cebes de diferents varietats, entre elles s’acabaran creuant i donant “noves” cebes (les autògames son les que s'autofertilitzen).

En aquest moment vam recordar un apunt que ens va donar en Josep Maria Gasca, observador meteorològic del municipi. Resulta que a Coll de Nargó hi bufa sovint el vent del nord, que allà l’anomenen “vent d’amunt”. Bufa seguint la vall del Segre, i en ocasions pot superar els 115 km/h. Aquest, doncs, pot ser un factor que afavoreixi el creuament entre espècies,el que s’anomena pol·linització creuada. 

Seguint amb la visita que ens comentaven, resulta que al arribar a Coll de Nargó es van trobar una barreja de cebes diferents, on probablement no trobarien fàcilment la ceba “típica” de Nargó. La gent de Nargó que cultivava aquesta ceba, en el moment de la intervenció de la FMA, tenien les varietats separades a escassos metres de distància i degut al tipus de reproducció al·lògama de l’espècie, es produïen creuaments infinits. 

La primera feina va ser ensenyar a cultivar tenint en compte les eventuals pol·linitzacions.

Per tant van decidir preguntar a la gent de la zona, què podia recordar la ceba típica, quina era la forma, el color, i fent un tast també van mirar el tema del gust, és a dir l'ideotip!.

Hi havia gent que deia que era blanca, altres més aviat vermellosa...

Si que hi havia una certa coincidència amb la llargada i la mida.

Varietats Ceba de Nargó utilitzades als tastos

Dues cebes totalment diferents en mida, color i tacte poden tenir moltes més similituds entre elles que dues morfològicament iguals....això semblava complicar-se però la tenacitat del científic acaba donant els seus fruits!

Després de fer els tastos,  un a la Fira del Rovelló i l'altre a Castelldefels, van consensuar l'ideotip per a començar a treballar. 

Aquesta va ser una de les feines més feixugues però tot just s'estaven assentant les bases per al projecte de recuperació.

A partir d’aquí van plantar les cebes que més s’acostaven a l'ideotip amb la intenció de, passats uns cicles (temporades), es pogués arribar a la Ceba desitjada.

El to de la conversa es va esmorteir per a sentenciar amb tota solemnitat i duresa que a causa de la manca de finançament pel projecte, tot plegat corrie el risc que ningú vetlli per la continuïtat d’aquests cicles i els avenços fets tirin enrere. Afirmen, que per la seva experiència que la recuperació d'aquesta varietat de ceba no serà possible si no es continua l'estudi. En un any d’aturada de la investigació es pot perdre la feina de cinc o deu anys. 

Després de tot això i intentant lligar una miqueta la ceba amb les característiques climàtiques de la zona, ens van explicar que en el cas de la ceba de Nargó, el que intenten és no deixar el resultat que volen obtenir, en mans de la meteorologia o el clima del lloc. Sinó, que ells ja han treballat sobre unes cebes fetes en aquella zona, i la nova plantació amb la que volen obtenir el producte concret també l’ha fet al mateix lloc. Tot plegat deslligant-ho de les condicions ambientals 

Per tant, un mateix producte es pot cultivar fora del seu lloc d’origen si les condicions del sòl, llavor i clima es reprodueixen (aquest darrer en menys importància). Això ens deixa força descol·locats...

Deixem de parlar una estona de la ceba, el camp, el clima i de Nargó i els Joans s’interessen per la nostra feina i preferències. Toca parlar de nosaltres! La Mònica explica la seva formació i feina a la ràdio i el Jordi la seva afició a la cuina i la seva feina actual. Ens demanen quina és la verdura-hortalissa preferida i ens ho prenem com a un ritual entre els científics del mundillo...(ens imaginem que potser hi ha algunes teories entorn a la personalitat i caràcter en funció de la resposta...) acceptem el joc: la Mònica el tomàquet i el Jordi els pèsols. Resulta que l'altre Joan...el Casals, és un crack dels tomàquets i no triguen/m a convidar-nos als horts que tenen al Baix Llobregat

Al cap de poc, reenganxem el fil de la ceba que ens ha dut fins allà...però us ho expliquem al proper post, val...que no volem que es faci molt llarg...;-)

Per cert, podeu consultar com ha quedat l'estudi aquí.